SARD_(1)

ÀREA GALO-ROMÀNICA:

Català_(7)

Occità_(8) i Gascó_(9)

Francoprovençal_(10)

Francès_(11)

AREA ITALO-ROMÀNICA:

Parles gal·lo-itàliques: Piemontès_(15) Llombard_(16) Genovès_(17) Emilià_(18)

Vènet_(19)

Istrià_(20)

Italià central_(21) (Toscà, Cors, Umbre, Marquesà, Romà)

Parles del sud d'Itàlia: Abruzzès_(22) Calabrès_(23) Napolità_(24) Pullès_(25) Sicilià_(26)

ÀREA IBERO-ROMÀNICA:

Portuguès_(2) i Gallec_(3)

Astur-lleonès_(4)

Castellà_(5)

Fabla aragonesa_(6)

RETOROMÀNIC: 

Rètic_(12) Dolomític_(13) Friulés_(14)

ROMANÈS:

 Daco-romanès_(27) Aromanès_(28) Megleno-romanès_(29) Istro-romanès_(30)

En aquest quadre he mirat de fer una divisió més o menys acurada del conjunt de parles derivades del llatí que es conserven a Europa. No és una tasca senzilla...

Estic segur que a moltes escoles del món s'ensenya que les llengües romàniques són l'espanyol, el francès, l'italià, el portuguès, el romanès, el rètic -que es una cosa molt simpàtica que parlen a Suïssa- i el dàlmata -extingit lamentablement el segle passat. I punt (i desgraciadament, això no passa només als estats units, sinó molt més a prop de nosaltres...).

En resum: sis llengües vives i una de morta. No està malament.

Alguns autors més seriosos (o senzillament seriosos i prou...) inclouen també l'occità (per molt que els francesos l'anomenin de patuà!), el francoprovençal, el sard i el català. I no parlen de portuguès, sinó de galaico-portuguès, recordant que al nord-oest d'Espanya encara existeix una llengua que neix de les arrels mateixes que la que es parla a Brasil, Portugal, Cabo Verde... 

Bé, 10 llengues vives (i ben vives!) és quelcom que està molt més a prop de la realitat dels pobles que heretàrem la cultura de l'Imperi de Roma (en major o menor grau, és clar).

Però la realitat és un xic més complexa encara...

A Espanya encara es conserven les restes (no pas fòssils, sinó en la parla diària, al carrer, a la plaça, al camp) de dues llengües que no van assolir el seu ple desenvolupament en ser desplaçades per la força del castellà: Es tracta del Astur-lleonès -que no es mereix que li diguin "bable", tot sigui dit...- i de l'antic aragonès que encara és conserva en les valls d'Osca més o menys esquitxat de català o de castellà...

A França, cal tenir en compte el gascó. No entraré en la polèmica acadèmica sobre si es un dialecte molt diferenciat de l'Occità o una llengua molt propera a aquest. Caldria veure si hi ha més diferència entre el llenguadocià i el gascó o entre el llenguadocià i el català (qüestió espinosa). Però crec que, si mereix destacar-se el gallec, tot i considerant-lo part del sistema galaico-portuguès, aleshores el gascó també hi ha de figurar en aquest mapa per dret propi.

El retoromànic és per a uns una llengua composta per dialectes ben diferenciats i amb personalitat pròpia. Per a d'altres és un conjunt de tres llengües diferents amb característiques comunes. En aquest mapa figuren les tres. Els estudiosos del tema n'hauran de treure les seves conclusions. Jo em limito a situar-les.

Italià ha estat durant segles un batibull de repúbliques, territoris, dominis de l'església, regnes sense rei...L'actual mapa lingüístic italià no es fruït com a les llengües ibèriques d'una reconquesta lineal que ha produït dialectes a partir de l'exportació i posterior evolució d'unes poques llengües primàries. Els quinze (varia segons els autors...) dialectes italians s'expliquen per evolució independent des del llatí i per les posteriors influències externes. Considerar quinze llengües italianes és segurament un despropòsit. Dir que el Piemontès és un dialecte italià vulgar que no té més valor que el seu pintoresquisme i que s'ha d'anar substituint per la variant culta i estàndard de l'italià és, i permeteu-me l'arravatament, una manifestació d'imperialisme i d'ignorància. Alguns autors prou respectables han parlat d'una llengua siciliana. No he estudiat prou els dialectes italians com per dir quins haurien de ser considerats fora i quins dintre del sistema lingüístic italià. En tot cas, tots em semblen prou valuosos per a la riquesa cultural d'Itàlia i d'Europa per ser conservats com si es tractés d'or, perquè són la cultura d'un país i en aquesta cultura rau la identitat de les gents que l'habiten. He intentat ser exhaustiu. Les definicions acurades les deixo pels doctors, jo soc un simple afeccionat.

El romanès és un cas ben curiós. De fet es tracta d'una llengua formada per les restes del que, abans de ser desplaçat pels moviments dels pobles eslaus, devia ser una àrea romànica més gran. A Romania i Moldàvia, la llengua s'ha mantingut en un bloc més o menys homogeni, fora d'aquí, els diferents dialectes s'escampen en illots lingüístics arreu de l'Europa sud-oriental. Aquí hi figuren els quatre dialectes principals segons els autors que he consultat. Lamentablement els meus coneixements sobre el romanès són molt minsos per entrar en d'altres consideracions.